Havia arribat un altre hivern (o això creia, potser no n’hagués sortit mai), i amb el seu ditet de set anys tornava a recórrer les juntes de les rajoles de la cambra de bany. Els seus pares la cridaven, com les altres vegades, però ella no deixava que la mirada li sortís del recorregut que el seu dit marcava.
- Filla, què et passa? Què fas aquí dins? Deixa de fer l’idiota!
Però ella no feia l’idiota, simplement intentava millorar la seva vida: si es quedava allà tancada ningú podria fer-li mal. Llavors no estaria sola per culpa dels altres, estaria sola perquè ella ho hauria decidit. El que ella no sabia era que, potser, la culpa hagués estat igualment seva.
Tantes casualitats li començaven a fer fàstic.
Acompanyada per les seves veus, escoltava l’aigua que perdia la cisterna. Es va concentrar en el seu so i, llavors, la força dels braços de la seva progenitora la va separar del terra. Ja no sentia el fred del terra en les seves cames nues, ni en els seus peus; només la calor d’un petó al front i d’uns braços que l’estrenyien.
- Què et passa?
No veia res. Només les parets, també enrajolades, de l’habitació, deformades. Però a la fi va poder baixar les parpelles i, amb elles, la primera llàgrima sense sentit.
Va ser llavors quan va deixar de ser la persona que hagués desitjat ser...
